dimecres, 18 de juny de 2014

El homenaje a Comorera

Carta al director aparecida en El País el 22 de abril de 1985. 

El estira y afloja a que se libraron los políticos que intervinieron en el homenaje póstumo dedicado a Joan Comorera refleja muchas actitudes contrarias a la gallardía, nobleza y rectitud del que fue secretario general de los comunistas catalanes y firmante fiel del manifiesto de la fundación del PSUC.Los organizadores de los actos no los airearon para que la masa popular acudiera a ellos, como hubiera sido lo lógico tratándose de un luchador de la clase obrera y campesina, sino que lo redujeron a una colaboración de la Generalitat de Cataluña junto al minimizado PSUC de ahora. Y, aún más, tanto los unos como los otros presentaron a un Joan Comorera republicano y demócrata, aunque algunos se aventuraran a decir que era marxista. Total, olvidaron lo que representaba, es decir su doble condición de dirigente marxista-leninista y de catalán de cuerpo y alma, que murió por ser todo eso. Ninguno de los que hablaron han dicho por qué fue expulsado del PSUC, ni quien o quienes ordenaron su ostracismo. En todos los oradores se acusó ese vacío.

Paralelamente, la. Prensa confeccionó unos relatos inverosímiles, sobre si fue denunciado por tal o por cual. La realidad -después de mucho tiempo lo supimos algunos militantes- es que Carrillo y Pasionaria dictaron la sentencia. Porque Comorera no se avenía al centralismo, autoritario además, del PCE. Se ha silenciado también -¡cuántos silencios!- que cuando se creó el PSUC, la III Internacional lo consideró como la sexta sección de la misma. El que parece ser su biógrafo, Miquel Caminal i Badia, ha explicado que Joan Comorera quería crear un partido nacional, marxista e independiente. Pero queremos subrayar que el PSUC ya nació así. ¿Por qué Comorera iba a crear entonces lo que ya existía? No, no es eso. Lo que pasó es que Comorera no quiso someterse ni doblegarse al centralismo dictatorial de Carrillo y de Pasionaria, así como a la soplonería de los que entonces decían amén a todo.

Con todo eso como fondo, el homenaje fue, en definitiva, una mala comedia.

Gabriel García Sepúlveda, director de Endavant, órgano del PCOC.

dimecres, 12 de juny de 2013

Lletra oberta a Reis Bertal

Lletra oberta de Joan Comorera a Reis Bertal, dirigent d'Estat Català. (1948)

Volguda amiga,

Us agraeixo que m'hàgiu fet conèixer les vostres inquietuds i preocupacions polítiques actuals. Jo penso que el vostre estat d'ànim és l'expressió d'un de més general. Car és evident que existeix una crisi en el moviment nacionalista de Catalunya. Les velles formacions polítiques tradicionals es liquiden i els nuclis dirigents, salvant excepcions conegudes, van passant al camp enemic. És lògic que aquest fenomen capfiqui i àdhuc desconhorti un bon nombre de vells militants nacionalistes, de bons patriotes. Molt més quan aquesta crisi no és la conseqüència d'un afebliment del sentiment nacional català. El sentiment nacional dels catalans és més fort que mai i és en el terreny nacional que el poble català ha aconseguit una positiva victòria damunt el règim de classes franco-falangista. Aleshores, ¿com es pot explicar aquesta aparent paradoxa?

Val la pena que fem un esforç d'esclariment.

El problema nacional no és una abstracció, no és una entitat isolada. El problema nacional és part indissoluble del problema general de la Revolució. Hem, doncs, de veure'l a la llum de la lluita de classes, del seu desenvolupament i del seu objectiu històric.

Estem ara en la fase superior i última del capitalisme, la fase imperialista. La lluita de classes s'aguditza i la burgesia esdevé extra i antinacional. L'interès de classe prima per damunt de qualsevol altre interès. I tots els elements que intervenen en la vida col·lectiva són utilitzats amb l'objectiu únic d'assegurar el domini de casse, el monopoli de l'Estat, instrument de la classe dominant. Per a la burgesia el problema nacional, allà on aquest existeix, és matèria especulativa; se'n serveix si així convé momentàniament al seu interès de classe o en renega quan el posa en perill. I com que l'interès de classe capitalista és incompatible amb l'interès nacional la burgesia acaba sempre per trair la nació.

dimecres, 6 de febrer de 2013

Esquelas en recuerdo de Comorera

Noticia aparecida el 11 de mayo de 1978 en el diario El País. 

Alfons Quinta, Barcelona.

Diversas esquelas mortuorias publicadas en periódicos barceloneses conmemoran el veinte aniversario de la muerte, en el penal central de Burgos, del que fue primer secretario general del Partido Socialista Unificado de Cataluña (PSUC), Joan Comorera.

En 1949 Comorera fue expulsado del partido, cuyo nacimiento había dirigido, en 1936, y del que continuaba siendo secretario general. Uno de sus principales logros había consistido en la admisión del PSUC en la III Internacional, resultando así ser el único partido miembro de aquel organismo que no tenía por ámbito un Estado soberano.

Desde su expulsión -por nacionalismo pequeño burgués y titismo- la figura de Comorera representa una voluntad de independencia del PSUC frente al PCE. En el IV Congreso del PSUC fue reclamada por los leninistas del PSUC la rehabilitación de Comorera, la cual no se ha producido.

dissabte, 8 de setembre de 2012

Carta a Marcel Cachin, director de "L'Humanité" (en francés)

Paris, le 18 janvier 1949.


Camarade Marcel Cachin.
Directeur de “L’Humanité”

Cher camarade,

Je vous serais infiniment reconnaissant de bien vouloir accueillir dans notre cher journal la note ci-incluse. Au cas où elle prendrait trop de place, je vous prierais du moins d’en publier d’urgence de larges extraits.

La personnalité de notre regretted camarade MIRET, si aimé de son peuple; et les services par lui rendus dans la lutte contre l’envahisseur hitlérien justufuent amplement que soit portée à laconnaissance générale une nouvelle qui réjourra bien de coours.

Je profite de cette occasion por vous renouveler, cher camarade, l’assurance de mes fraternels sentiments communietes.

Joan COMORERA.

Secrétaire Générale du Parti Socialiste Unifié de Catalogne.


Joan Comorera.
4, AV. Du Bel-Air.
Paris, XII.

dijous, 6 de setembre de 2012

La línia nacional del PSU de C

Ponència presentada per Joan Comorera al Comitè Central del PSUC, que l'aprovà en la reunió de finals d'abril del 1939. El mes de juny era també aprovada pel Secretariat de la Tercera Internacional.

La pèrdua total del territori de la República ens obliga a variacions tàctiques fonamentals.

En terra espanyola maldàrem per enfortir i consolidar els poders dels òrgans estatals: Govern de la República, Govern Basc i Govern de la Generalitat. Des de l'estranger hem de treballar per accelerar el procés de descomposició de l'Estat feixista: descompondre'l a fons, per crear la nova República, el nou Estat espanyol.

Ultra els problemes generals, polítics, econòmics, militars, internacionals, sobre els quals ja s'ha establert criteri i formulat consignes justes, els problemes de les nacionalitats que constitueixen l'Estat espanyol, aguditzat en termes tals que pot esdevenir el més corrosiu del règim feixista, ha de merèixer la nostra molt especial atenció.

El feixisme ofega, oprimeix, es proposa eliminar de soca-rel les nacionalistat. En la línia oposada nosaltres hem d'exaltar, reivindicar les personalitats nacionals, recollir i desenvolupar les reaccions separatistes de Galícia, Euskadi i Catalunya; popularitzar a Espanya i internacionalment el dret a l'autodeterminació total dels pobles oprimits pel feixisme; aprofitar les conjuntures favorables que ens ofereix la lluita internacional contra el feixisme per facilitar el ressorgiment de les personalitats nacionals oprimides i obtenir el seu reconeixement com a factors positius i necessaris i útils als països democràtics i per la seva més ràpida victòria.

Catalunya ha de merèixer una atenció preferent. Catalunya ha superat ja fa temps l'etapa literària del ressorgiment nacional. Els treballadors, indiferents en el temps del nacionalisme financer, petit-burgès, han esdevingut els capdavanters, els veritables definidors del moviment nacional, en crear el nostre poderós Partit Unificat, marxista-leninista. La classe treballadora, madurada políticament, directora de la transformació econòmica que ha enfortit i personalitzat Catalunya en el conjunt dels pobles hispànics, ha assimilat la concepció staliniana dels problemes nacionals i sota el seu impuls Catalunya segueix endavant, enèrgicament, pel camí del seu redreçament definitiu.

En la lluita per accelerar el procés de descomposició de l'Estat feixista espanyol, hem d'afirmar que Catalunya és el taló d'Aquiles del traïdor Franco.

dimarts, 4 de setembre de 2012

COMUNICAT DE LA SECRETARIA GENERAL DEL PSUC

COMUNICAT DE LA SECRETARIA GENERAL DEL PARTIT SOCIALISTA UNIFICAT DE CATALUNYA

Havent-se comprovat que la conducta de Pere Ardiaca, Roman i Margarida Abril ha perjudicat en gran manera el Partit, la direcció ha decidit suspendre'ls en llurs drets de militants. I ha designat el membre del Comitè Central company Miquel Valdés per tal que esclareixi a fons aquesta qüestió i proposi les mesures que es considerin adients.

París, 30 d'agost del 1949. 

Espanya no és una nació

Treball (comorerista), 15 de gener de 1952.
Joan Comorera

Espanya és un Estat multinacional monopolitzat per un partit feixista que imposa un règim de colonització a les nacions febles.

La "unidad nacional" dels anomenats Reis Catòlics és una llegenda.

Es van casar dos reis feudals i no pas dos pobles. En aquells temps, els pobles eren ajuntats, separats, esquarterats, pel bon voler de casaments i testaments reials. Els senyors feudals ho eren tot, els pobles no eren res.

Amb els diners del reialme Catalunya-Aragó, Colom organitzà l'expedició i descobrí el Nou Món en nom d'Isabel, reina de Castella, galanteria principesca de Ferran, rei de Catalunya-Aragó. I Isabel era i es sentia tan poc reina d'Espanya, que d'Amèrica en féu un clos tancat de Castella i prohibí als catalans el dret de comerç, navegació i emigració. "Tanto monta monta tanto Isabel como Fernando", diuen que deien aleshores. Mentida! En la veritable història està escrit què la reina Isabel fou una dona ignorant, de misticisme histèric, sense substància històrica, i que el cervell del regnat fou Ferran, el "Príncep" de Maquiavel. Tant se val!

En la vulgar història domèstica espanyola, Ferran, de nissaga castellana, és el "el catalán", un subjecte esvaït, un príncep "consort", no pas un rei igual, el qual desapareix com un titella de "gran guinyol" en morir Isabel. No ho hem vist ara? El règim feixista ha celebrat a so de tabals el centenari d'Isabel, la "forjadora de la unidad nacional", la santa, etc. Hem sentit parlar del rei Ferran? La premsa botiflera no en gosa dir ni un mot. És la veu de l'amo!

"Tanto monta..." Sí, però tu cavall i jo cavaller!

Espanya és un nom que, feta abstracció de l'Estat no diu res, no és res. En canvi són realitat històriques Castella i Catalunya, Euskadi i Galícia, València i Balears, Aragó i Andalusia..., les nacions i les regions ètniques que constitueixen, independentment de llur voluntat, l'Estat espanyol, Espanya.

Per això nosaltres, abans que espanyols, som catalans. Som catalans per naturalesa. Som espanyols per coacció. I perquè la Nació és superior a l'Estat, l'Estat, instrument de la classe dominant, desapareixerà en el procés d'una civilització sense classes, justament quan la Nació assolirà plena maduresa.

Així, si l'estat va contra la Nació, ens devem a la Nació i hem d'anorrear l'Estat opressor.

Els catalans som, doncs, absolutament incompatibles amb el règim feixista de Franco i Falange i de qualsevol Estat futur que no ens reconeixerà l'exercici lliure del dret d'autodeterminació, inalienable i imprescriptible.